Num. 15

Mercedes-Benz SLS: El primer de la llista és aquest fantàstic esportiu germànic de la vella escola. No vull dir que sigui antic, ni que tingui poca tecnologia, tot el contrari, però hi ha certes característiques tècniques que poder recordar una altra manera de fer les coses. Comencem pel disseny. Gran morro, cua estilitzada, copkit petit, grans entrades d'aire, molt ample i molt baix... sense oblidar les portes "ales de gavina" tant característiques (imitant al gran Mercedes SLS 300). Si el compares amb rivals com el Lamborghini Gallardo o el Ferrari 458 Italia el disseny és totalment diferent. Els transalpins busquen un concepte molt més eficient de prestacions amb unes línies futuristes, mentre que el SLS busca l'eficàcia costi el que costi amb una presentació molt més clàssica i contundent. És això dolent? En absolut, m'agrada el SLS. Són el italians pitjors? Tampoc, faltaria més. Són dos camins per arribar a un resultat similar. I és que no em d'oblidar que molts d'aquests tipus de cotxes només es faran servir els diumenges per anar al camp de golf. El més important però, de l'SLS, és el seu motor (escolteu-lo). El cor de la bèstia és el conegut 6.3 V8 d'AMG. El més curiós del cas és que cubica 6,208 litres, mentiders! El motor s'utilitza des d'en el petit C-Klasse fins al rinoceròntic R-Klasse, adaptant l'entrega de potència per cada model, encara que poc pots suavitzar quan parlem de xifres al voltant del mig miler (571cv en concret pel SLS). No obstant, tota la personalitat i diversió que li aporta aquest atmosfèric, li resta en eficiència: massa pes, dificultat per transmetre tota la potència, un sobre viratge excessiu...  Però que voleu que us digui, la majoria de nosaltres no seriem capaços de detectar aquests punt febles i el cotxe és increïble

Num. 14

Dodge Challenger "2008": Si hagués vist l'original dels 70s, aquell en que Kowalski fuig de la societat a la pel·lícula "Vanishing Point", seria l'escollit. Però això tampoc treu mèrits a la versió actual i és digne de la llista per valors propis. Voldria donar la meva opinió del rei dels "Muscle Car dels Bad Guys". És un cotxe espectacular, gegant i amb molt d'acer. No comparteix un interior luxós, tampoc un motor tecnològic. La versió més potent munta un V8 de 6.4 litres i "només" atorga 392cv. Com a exemple, el nou Ferrari F12, un V12 de 6.3 litres atorga 740cv. Això ens diu molt del cotxe. És un cop de puny, una baralla de bar, un "Amor de Madre" tatuat. La veritat és que m'encanta i serà dels últims V8. Més sorprenent és el preu. A Canadà per menys de $26.000 dòlars pots comprar la versió d'accés, un "castanya" de V6 amb 305cv. A Europa l'únic que se li podria semblar era aquell Seat León Cupra R de "viva el España, viva el Rey, viva el orden y la Ley".

Num. 13

Chevrolet El Camino: Aquest és potser el cotxe (si més no el concepte) més absurd que m'he trobat. Hi ha cotxes poc útils com el Carver o el Morgan 3 Wheeler , però almenys són joguines excitants. El Camino (o Caballero) no ha de ser gaire àgil en els revolts ni tampoc tenir unes prestacions d'infart. No pots portar gaire trastos de valor, ni a la família (bé, potser és un avantatge) ni té una alçada lliure suficient per a camins complicats. Aleshores? Encara no he trobat una resposta clara. Si als pick-up em costa trobar-los una funció, a Vancouver molts porten tapa per a caixa...als CUV (coupe utility vehicle), categoria al qual pertany El Camino... De fet, el mercat els ha anant eliminant. De conceptes semblants relativament moderns només recordo el Skoda Felicia Fun i el Holden Ute. La qüestió, però, és que té encant. First of all, perquè era el primer cotxe que podies conduir al mític "GTA San Andreas" i després, perquè et transporta a una altra època i un altre món. El desert de Mohave, als anys 70, a la ruta 66, a la NRA, las Vegas, Elvis Presley... és una icona i malgrat les seves falles, sempre serà un mite. No us imagineu surtin d'ell al vaquer de Marlboro?

Buscant informació sobre el CUV, he trobat un detall important, que encara el fa més mite. És considerat l'hereu dels Hot Rods dels 30s i dels 40s, aquells monstres que quan no corrien a la pre-Nascar portaven alcohol de contraban durant la llei seca. Així que, es podria dir que "El Camino" és un dels cotxe amb major genètica nord-americana. Tot un estil de vida! 

Finalment, el grup Chrysler amb el Prowler i Chevrolet amb el SSR van re-intentar re-viure aquest segment. L'SSR també l'he vist a Vancouver, un CUV amb sostre retràctil i motors V8 d'entre 300 i 400cv. Evidentment, va ser un fracàs.

Num. 12

Pontiac Aztek: Possiblement és el cotxe més lleig "ever", i no només ho dic jo, tu també ho estàs pensant, els lectors de "The Daily Telegraph" opinaren el mateix; i la revista "Time" el considera entre els 10 pitjors cotxes de tots els temps. El que si he de reconèixer és que té personalitat i que va ser un dels primers SUV compactes, un pioner. A més, és el cotxe del protagonista de la sèrie "Breaking Bad", que he estat seguint durant la meva estada. Aquí a Vancouver hi ha poquíssims, el que si van comprar força canadencs va ser el seu germà ric, el Buick Rendezvous, batejat pel dissenyador de l'Aztek. He de reconèixer però, que me'l compraria. És un cotxe exclusiu, ample, amb possibilitat de tracció a les quatre rodes i, fins i tot, camper. I la bellesa és molt relativa. Sinó posem com a exemple el Javier Bardem que es tira (o és beneficiava, no ho tinc gaire clar) a la Penélope Cruz, el Rowan Atkinson conduïda un McLaren F1 i el Juan Tamariz cau simpàtic. I és que el més important és acceptar-se tal com som. Com a curiositat, el dissenyador de l'Aztek, en Tom Peters, és també el pare del flamant del nou Corvette (C7), que sota el meu entendre és fins i tot pitjor que l'Aztek (perquè? ho sabreu en el "11" i "10"). Sé que molts direu que no en tinc ni idea, però s'ha carregat els fars rodons posteriors que l'identificaven per uns que són tastats al Camaro (germà petit). Té els ulls (els llums davanters) del Ferrari Califòrnia i el pitjor de tot és que porta ortodòncia. Sí, sí, té la boca (pressa d'aire davantera) com la d'un adolescent americà obès i ple de grans...bé ara me n'adono que acabo de descriure perfectament al Corvette. Per acabar, voldria citar a Simon Cowell (que per mort ben plantat que sigui penso que és imbècil) descrivint al Fiat Múltipla: "The car has a disease"

Num. 11

Dodge Viper: Estem davant del top dels cotxes americans, gairebé en tots els sentits. És cert que per afirmar això m'he pres la llicència d'eliminar els Saleen i els Callaways, de la mateixa manera les noves marques del "Silicon Valley". Així que el Dodge és, va ser i serà el rei de Detroit. La meva versió preferida és la segona de color blau elèctric amb ratlles blanques. Quan els directius de Chrysler (grup al que pertanyia Dodge) van voler fer un supercotxe a finals dels 80s, van pensar... d'on traiem el motor? La resposta és obvia, qui té més cavalls? Els camions, doncs van agafar un motor de 8 litres i 10 cilindres i el van entaforar en un cotxe de menys de quatre metres i mig. Un equipament mínim i una qualitat de materials pèssima. És una solució simple, massa pel meu estil. No té res de modern, és força pura i dura. Avantatges: un par motor bestial, contres: un consum astronòmic. Quan va sortir al 1992 donava 400cv ara està amb 640cv (això si, el motor ha crescut fins als 8.4L) No tinc referències sobre el seu comportament, però és fàcil que fos millor que del seu principal rival: el Corvette. No és penseu que li tinc mania al cotxe, però les coses es poden fer bé o com les feia Chevrolet fa uns anys (així ha tingut els problemes que ha tingut). I és que el Corvette C5 (1997-2004) portava ballestes a l'eix posterior. Heu llegit bé, ballestes, el mateix enginy que la meva estimada Nissan Vanette. D'acord que seran unes ballestes collonudes (i possiblement efectives), però no m'entra al cap que un cotxe que arribava als 400cv i valia una bona pasterada (l'actual als EEUU mínim $50.000) pugui dur aquest sistema. I no és l'única mostra de qualitat, la carrosseria, almenys per la part posterior, és de plàstic "made in Xina" i s'enfonsa amb un dit, i no és broma (Video). Li vaig ensenyar al Yuta al saló de l'automòbil de Vancouver i va flipar, després va venir un venedor de General Motors a comentar la jugada i defendre que els seus cotxes tenen ànima mentre que els Toyota (d'on veníem) no. És cert, com també és veritat que el Corvette té una de les millors relacions preu/potencia, però per mi hi ha moltes més coses per sobre dels cavalls.

Com a curiositat, Dodge és actualment propietat de Fiat, així que en certa manera el Viper i el F12 Berlinetta són germanastres...

Num. 10

Ford Thurnderbird "Retro Birds": L'últim dels americans estrafolaris és aquesta reedició d'un mite dels 50s i dels 60s. Que voleu que us digui, sembla que l'hagi dissenyat un homosexual drogoaddicte. Potser excitarà a les jubilades de Palm Beach, però a Vancouver canta com una almeja. Afortunadament el vaig veure vermell, però en rosa és molt més autèntic. Fixeu-vos-hi bé, les llandes amb els radis cromats, la finestreta estil "Vacaciones en el mar" (The Love Boat), la pressa d'aire al més estil rallye i un interior ple de botons. I és que, a diferència de l'Aztek, aquest cotxe sí tenia pretensions de ser un èxit i l'exemple a seguir del "retro-dissenys". El Mini ho ha clavat, el nou 500 és excel·lent, el Thunderbird és una merda (i també opinen el mateix els de Ford quan el van retirar del mercat en només 3 anys). I és el mateix que li pot ocorre al nou Corvette, que té pretensions, té els fums pujats i que voleu que us digui... (bé, ja ho dit abans). Però molts de vosaltres potser esteu pensant que, mentre el Corvette té un pedigrí excepcional, el Thunderbird (que té nom d'equip de futbol d'institut: "La gran final del comptat de Jefferson serà entre els Wildcats i els Thinderbirds") no... Que no us enganyi la ignorància. El primer Thunderbird és del 1955 i des d'aleshores Ford n'ha venut quasi 4.5 milions (per a més info). Aquest automòbil va ser dels primers cotxes luxosos amb carrosseria de coupé o descapotable sense arribar a ser-ne un de veritable. El que actualment es coneix com a "Gran Turisme". Durant els 50s i els 60s era el típic cotxe llarg, ample, de colors llampants, para-xocs brillants i fars rodons. Una icona dels EEUU i que recordaràs de pel·lícules com Thelma & Louise. Als 70s va passar a ser un gegant de formes similars a les del Gran Torino dels Starsky & Hutch però elevat quadrat. Malgrat comença a fer-se hortera, encara tenia el seu encant. Als 80s, però, el disseny va degenerar en un tros de metall mastodòntic sense personalitat, que em recorda a un Scorpio deforme. Finalment als 90s va morir sense més pena ni gloria amb disseny de Mustang. Una saga destinada a l'èxit, però que fracassà per no saber adaptar-se al mercat ni per mantenir un estil propi. Recordar que en la darrera dècada estava dissenyat per guanyar a rivals com: Mercedes CL, BMW 850, Jaguar XJS, Lexus SC 400, Porsche 928... jajajajajajaja

Num. 9

Jaguar E-Type: És i serà un cotxe etern. Bon motor, bon comportament i un disseny que enamora. Totes aquestes qualitats ho són encara més quan te n'adones que va aparèixer al 1961, fa més de 50 anys. Reflexionem... quins cotxes havien fa 50 anys? Doncs a Espanya teníem el "600" i estàvem preparant el "850" i com a descapotable biplaça el "Biscúter". A França les coses milloren i trobem el Citroën DS, que és un gran cotxe, amb una tecnologia revolucionaria; però no me'l podeu comparar amb un E-Type. A Itàlia el Lamborghini Miura li posarà les coses difícils al cap de cinc anys, al Japó el Toyota Sports 800 i posteriorment el 2000 GT (com podeu veure els xinesos no són els únics que fan imitacions); i així podríem continuar repassant tots els països. En tots ells hi ha vehicles emblemàtics, però cap ha estat capaç d'igualar l'E-Type. Bé, hi ha un que sí i us el presentaré més endavant. Permeteu-me un segon exercici de reflexió, podria ser l'E-Type un gran cotxe avui en dia? Si descartem Ferraris, Zondas, McLaren i altres bestioles, Tatas, Ladas, Dacias i low cost en general i ens centrem en els seus rivals: Porsches, Mercedes, BMW, Alfa Romeo... puc comptar amb els dits d'una mà el possibles rivals i que voleu que us digui, seguiria elegint l'E-Type: 911, SLK, Z8, GTV... De fet, l'E-Type representa l'esportiu britànic: lleuger, àgil, potent...

Aleshores, quina és la raó per estar en el top ten pels pèls? Doncs n'hi tres: i) afortunadament ja l'havia vist a Catalunya, així que em va impactar menys; ii) no representa ni es significatiu de les amèriques; iii) me l'imaginava més gran, sé que abans he dit que una virtut era la seva mida, però el tenia idealitzat com el gran Jaguar esportiu i de gran, literalment parlant, no té res.

I la gran pregunta és... puc tenir-ne un? Bé si ets un manetes ric, en el mercat d'ocasió; si ets molt molt molt ric (tan com per gastar-te més de mig milió de lliures en un cotxe) pots comprar-te aquesta reedició (web) o sinó, esperar-te al nou F-Type, que per molt que Jaguar no ho digui, és el nou E-Type, de fet la F va després de la E, casualitat, oi? 

PD: quina manera de morir més elegant, oi?

És el cotxe del protagonista de la pel·lícula "Harold and Maude", altament recomanable. Per l'any de la pel·lícula, 1971, i pel tipus d'imatges segurament el cotxe fos real i no un muntatge, però no puc assegurar-ho.

Num. 8

Lotus Esprit: Aquest cotxe, i més encara Lotus, destaca per obtenir unes prestacions d'infart no afegint potencia, sinó reduint pes i afinant l'aerodinàmica. No en va, l'Esprit va arribar a generar 355cv en 1.300kg. Hem de tenir en compte, però, que aquesta idea romàntica i a la vegada sensata d'aconseguir prestacions està condemnada al fracàs (l'Esprit va deixar de fabricar-se al 2004 i l'última millora data del 1999). És cert que petits artesans com la pròpia Lotus amb l'Elise, l'Ariel amb l'Atom o Caterham (us heu fixat que tots els exemples són britànics? bé em deixo l'austríaca KTM amb l'X-Bow) encara fabriquen cotxes com aquests, però són joguines molt poc funcionals, sense sostre, sense maleter, sense portes... Alguns em direu que amb la tendència tecnològica del down-sizing cada cop són més petits. És cert que Fiat amb el seu twinair o Ford amb l'Ecoboost aconsegueixen resultats sorprenents amb motors de menys d'un litre, però la potència real va in crescendo. I això és degut als conductors obesos, mares hiperprotectores, alcohòlics irresponsables i inútils al volant de tota classe. Cada cop els cotxes, per normativa, han de dur més sistemes de seguretat per evitar..., ser més grans per dins en cas de... deixar espai entre els elements mecànics per si... Està genial que els governs obliguin als fabricants a instaurar sistemes de seguretat, però s'estan carregant l'esperit de conduir i sentir adrenalina. Ja per acabar, aquest cotxe és molt cinèfil: The Spy Who Love Me, Basic Instinct, Pretty Woman...

Num. 7

Ferrari FF: Sobreïxen les paraules per justificar que un dels Ferraris més moderns estigui a la llista. És molt bonic, em segueixo quedant amb el 599, però realment és un cotxe esportiu i elegant, que amaga molt bé els seus gairebé cinc metres de llarg. Més enllà del seu atractiu, està situat tan amunt pel concepte que s'hi amaga darrera aquestes línies majestuoses. És el primer Ferrari 4x4, amb quatre places realment utilitzables i amb un maleter digne del seu nom, amb permís del 456 GT Venice. Model familiar del gran turisme dels 90s que el "Cavallino Rampante" va fabricar pel soldà de Brunei Jefri Bolkiah. He de reconèixer que aquest ric estrafolari no tenia mal gust. El que no entenc és perquè va comprar 6 dels 7 que es van fabricar per ell. Tornant al nostre protagonista, és un gran turisme, el típic esportiu que no serveix per fer revolts, com el Lotus d'abans, sinó per creuar Europa a 250km/h mentre s'escolta "Madama Butterfly". Això sí, amb un petit matís, direcció als Alps per esquiar. I és que aquest Ferrari té tracció a les quatre rodes. Però un sistema diferent amb el que Audi va revolucionar el món del Rallye. És un sistema més lleuger, que permet disminuir el centre de gravetat i dóna prioritat a l'eix posterior. No en va, és activat per una segona caixa de canvis automàtica fins a quarta. Ho sé, és un embolic tècnic que tampoc acabo d'entendre, però això el fa únic i garanteix una esportivitat digne del seu nom. També el fa únic el seu concepte, abans he dit que és un gran turisme, cert, però si entrem en detall és un Shooting-Brake (o familar esportiu, normalment de tres portes). Va ser un tipus de cotxe ideat pels aristòcrates britànics a principis del segle passat per poder carregar els seu trofeus de caça i no tacar l'interior dels seus esportius. Hi ha hagut intents de reactivar el sector, però no es va posar realment de moda fins l'arribada del BMW Z3 Coupe, del meu cotxe preferit: el Renault Avantime, del Mini Clubman i molt recentment del Mercedes CLS Shooting Brake. 

Num. 6

Tesla Model S: És el cotxe del futur, avui? Jo no ho crec, però tu potser si. De fet, és el primer elèctric que es pot dir que ha vençut el seu taló d'Aquiles: l'autonomia. Si compres el tesla amb el paquet màxim de bateries obtens 480km d'autonomia. Quants de vosaltres feu més de 480km en un dia? A més, qui pot pagar el cotxe per fer més de 480km agafa l'avió i en lloga un al destí. Així que, és el primer cotxe elèctric que pot competir de tu a tu amb un de benzina. O potser no? Deixeu que m'expliqui. Avui en dia per molta gent tenir un cotxe en propietat és una estupidesa, m'he adonat que té raó mon pare quan diu que un cotxe és un fill tonto. Per anar a treballar és molt millor un scooter, per sortir de nit un taxi, per anar de vacances l'avió i per aquelles sortides de cap de setmana el llogues. Feu números: assegurança, mecànic, aparcament, benzina... Aleshores, perquè ens comprem un cotxe? Crec que, llevat de la neciesa de tenir un cotxe perquè és el que fa el veí, per diversió, estatus i sensació de llibertat (que poques vegades s'aprofita). El Tesla satisfà àmpliament les dues primeres: de 0 a 100 en 4.2sec i una qualitat d'acord del seu preu, que sense ser desorbitat, uns 80.000€ amb les millors bateries (com a comparació un Lexus GS450 híbrid val 70.000€, i un Infiniti M Híbrid €52.000), no està a l'abast de totes les butxaques. Falla en la tercera premissa. I és que amb 480km no pots tenir un passaport per fugir de la rutina, ni fer una escapada amb una noia que acabes de conèixer, ni seguir una pista forestal. Per aquest motiu no penso que sigui el cotxe del futur i queda relegat la sisena posició. De totes maneres és un gran cotxe. Per a més informació us deixo un vídeo del Jay Leno (vídeo).

Així que...actors de Hollywood, deixeu de comprar l'enganyifa del Prius i conduïu el Tesla.

Parlant del futur, el que si que serà el cotxe dels propers lustres és l'Honda FCX. Un model que funciona amb pila d'hidrogen i que, per tant, permet el mateix ús que la benzina, però amb 0% emissions (recordeu que obtenir electricitat pel Tesla avui per avui també contamina i que la benzina és un element igualment perillós que l'hidrògen). Un vehicle que actualment circula per Califòrnia amb un sistema de leasing. 

Num. 5

McLaren MP4-12c: Iniciem el top five amb el superesportiu de Woking. Si us sóc sincer el McLaren ocupa una posició tan alta per la imatge preconcebuda que tenia d'ell. El llançament d'aquest cotxe va ser tot un esdeveniment en el món del motor. McLaren feia 20 anys que no treia un model nou, bé va existir el Mercedes SLR-McLaren però no era genuïnament un McLaren, i tothom l'esperava. Quan el vaig veure en fotos i en reportatges vaig pensar -doncs quina merda. El trobava excessivament avorrit, seriós i minimalista; amb un disseny impersonal i amb nom de telèfon android, sense oblidar que va ser ideat per Ron Dennis, un personatge que no em cau especialment simpàtic. És cert que el seu antecessor posà el llistó molt alt. El primer McLaren, l'F1 (aquest sí és un bon nom), que no he tingut ocasió de veure, va ser tota una revolució.

Gordon Murray va idear i dissenyar (juntament amb Peter Stevens) un esportiu lleuger, molt potent i triplaça. Sí heu llegit bé, l'F1 té tres seients, essent el central el del pilot (un cotxe així no es condueix, es pilota) i dos laterals, lleugerament enrederits pel acompanyants. Així que pots viatjar amb la teva parella i la cunyada solterona. La idea és aconseguir la màxima visió possible de la carretera/circuit. És realment útil? Sobre el paper si, però pagar un peatge ha de ser un show i, de fet, cap altre cotxe ha repetit aquesta configuració. Deixant aquesta raresa a banda, encara que els superesportius les necessiten per fer-se únics, el més impressionant del cotxe són les seves prestacions. Va obtenir el record de velocitat màxima al 1998 amb 391km/h i, atenció, "només" 618cv (us recordo que el Veyron en necessita 400 més per arribar a aquesta velocitat) d'un 6.1 V12 d'origen BMW ("los negocios hacen estraños compañeros de cama"). Com ho aconsegueix? És ben senzill i ja ho he comentat abans: la importància de reduir pes (el F1 ronda els 1.100kg, com el meu Megane) i amb una bona aerodinàmica. 

Un cop explicada la meva decepció i el pedigree de la marca, la meva idea del cotxe va canviar quan el vaig veure a Vancouver, de fet n'he vist dos: un de blanc i un altre de carbassa. El so és espectacular, sense ser estrident, i el disseny, almenys aparentment, molt aerodinàmic i àgil. Sembla realment que està creat només cremar revolts (el temps a Top Gear va ser estratosfèric: vídeo). Em va agradar molt. Un altre avantatge és que diuen que és un dels pocs cotxes que es poden usar a diari sense que es trenqui ell o la teva esquena. Així que, me'l compraria? Possiblement no, prefereixo un Pagani Zonda, però seria, sense cap mena de dubte, un seriós candidat per quan sigui ric del cagar. 

Num. 4

Aston Martin DB5: En un principi pensava atorgar la quarta posició al magnífic DB5, però cada cop que veig un Aston Martin se'm cau la baba, així que pretén ser un tribut a tota la marca. I és que per mi Aston Martin fabrica els cotxes més bonics, combinant elegància, esportivitat i tecnologia per igual. És cert que hi ha altres cotxes considerats una obra d'art com: l'Alfa Romeo 8C o el Bugatti Atlantic 57sc per situar-nos en èpoques diferents, però Aston Martin és la que actualment inspira més bellesa. És molt difícil definir l'art i el romanticisme, Aston Martin aconsegueix totes dues coses. No fa els esportius més ràpids, ni més lleugers ni tan sols els més potents, però fa quelcom molt difícil, fa els millors. I tan per si vols aconseguir la recepta més gustosa, la vetllada més inoblidable o el cotxe que sempre et faci somriure quan es reflecteix en un aparador, no has de buscar el camí fàcil, ni les solucions obvies, sinó has de valent, arriscar i seguir la teva personalitat, creences i ideals. És clar que has de sacrificar coses i esforçar-te més que la resta, però creieu-me, val la pena. Certament també té models de dubtosa estètica com el Lagonda V8 o el Cygnet; els errors, no obstant, ens fan únics.

Si encara no us he convençut, mireu aquest reportatge de Top Gear:

El meu Aston Martin preferit és el DB9, és que com el James May, m'estic fent gran pel Vanquish...

El poc d'espai que em queda voldria dedicar-lo al gran protagonista, el DB5. El vaig veure de casualitat. Anant en bici un MG descapotable de color verd em va cridar l'atenció. Al fixar-m'hi vaig albirar la joia britànica. Vaig aproximar-m'hi i com no hi havia ningú, un parell de fotos amb el mòbil. És cert que es veu petit, d'una altra època, però genèticament és clavat al DB9. El més sorprenent, però, és que un cotxe de 50 anys no tingui res a envejar ni per estètica ni per prestacions a qualsevol esportiu actual. Es va fer famós gràcies a la saga James Bond, per mi és una taca a l'expedient, però possiblement l'agent més cregut de la pantalla salvà la marca. Quan parlava de l'E-Type comento que hi ha un cotxe que li feia ombra, us el presento: 

Aston Martin DB5.

"Power, Beauty, Soul"